«Privilegis» dels funcionaris

Les entra­des de setem­bre solen ser molt pla­ents per a mi. Sobre­tot perquè un grup d'antics alum­nes meus té la gene­ro­si­tat de con­vi­dar-me al dinar que cada any cele­bra en una casa de turisme rural. Aquests exa­lum­nes ara ron­den els trenta-tres anys i, com a con­seqüència del seu ja dila­tat intent d'esta­bi­lit­zar-se, estan bre­gats en mil i una bata­lles labo­rals. El tema estel·lar de con­versa d'aquest setem­bre ha estat, és clar, la crisi. La majo­ria d'ells té una car­rera. I n'hi ha alguns que fins i tot dues. De vint que són, només un tre­ba­lla a la funció pública. Els altres són a l'empresa pri­vada.

La Geor­gina, una dona que té dues car­re­res (bio­lo­gia i filo­lo­gia anglesa), ens con­fessa que està fati­gada de totes les fei­nes precàries que ha cone­gut i de les esta­fes labo­rals que ha hagut de supor­tar. I es mos­tra deci­dida «a bus­car refugi» en el camp de la docència pública: és a dir, a entrar a les llis­tes de subs­ti­tu­ci­ons per impar­tir clas­ses, acti­vi­tat per a la qual mai no havia sen­tit una incli­nació pre­fe­rent.

Els tes­ti­mo­nis d'aquests nobles llui­ta­dors per­me­ten un diagnòstic unànime: amb l'excusa de la crisi s'estan des­man­te­llant molts drets labo­rals. Una altra exa­lumna es queixa que l'empresa la pres­si­ona perquè no quedi emba­ras­sada, una altra denun­cia que ha de tre­ba­llar mol­tes més hores de les que real­ment li paguen. Etcètera. Durant molt de temps hem sen­tit aquesta evidència: que la figura del fun­ci­o­nari és obso­leta i neces­sita revi­sar-se en alguns punts. D'acord. Però també cal dir que mol­tes de les con­di­ci­ons labo­rals que sovint han estat pre­sen­ta­des com un pri­vi­legi dels fun­ci­o­na­ris, en rea­li­tat són drets que, en nom de la justícia, hau­rien de ser apli­cats de manera uni­ver­sal a tots els àmbits pro­duc­tius. «Tinc ganes de no ser agre­dida», exclama la Geor­gina.