Un nyu en una discoteca

Hi ha un conte de Sergi Pàmies que retrata molt bé, més enllà de la broma apa­rent, la des­ar­ti­cu­lació social que patim. Un nyu es pre­senta en una dis­co­teca; a l'entrada el dei­xen pas­sar pen­sant que és cosa de l'orga­nit­zació. Els cli­ents se'l miren, o fin­gei­xen no mirar-lo, amb la indi­ferència del qui no es sorprèn de res, i espe­cu­len sobre quin ver­nis­satge o quina festa han pre­pa­rat per avui. Fins i tot algú prova d'entau­lar-hi con­versa, tot i que la bèstia, pre­vi­si­ble­ment, és de poques parau­les. El cas és que ningú no vol caure en la vul­ga­ri­tat d'estra­nyar-se que hi hagi un nyu en una dis­co­teca. Sem­blant­ment avui dia, en gene­ral, sí que ens estra­nyem de mol­tes coses, però optem per callar, no fos cas que ens acu­ses­sin d'into­le­rants. Estan fallant les defen­ses raci­o­nals que ens passàvem de pares a fills, hem per­dut les con­vic­ci­ons que antany ens feien apro­var o cen­su­rar con­duc­tes, ha des­a­pa­re­gut el cos­tum com a font del Dret, i de cap manera un regla­ment muni­ci­pal podria subs­ti­tuir-lo. Ara, qual­se­vol irres­pon­sa­ble pot pas­se­jar-se per llocs públics en calçotets o sense, i és la gent sen­sata que encara resta que es veu en un bull per argu­men­tar que a això no s'hi val. Ara, un pagès dis­para a l'aire per fer fora uns lla­dres de casa seva, i són els lla­dres que el por­ten a judici. Ara, els immi­grants il·legals no són depor­tats al seu lloc d'ori­gen sinó des­plaçats inter­na­ment on el seu «impacte visual generi menys alarma social», que sol ser Bar­ce­lona. I això es fa d'acord amb, o sense vul­ne­rar el marc jurídic; per tant, ens hem dotat d'un munt de lleis absur­des i d'unes auto­ri­tats que són reis d'un car­na­val que dura tot l'any. Quan començarem a dir què pen­sem de tot ple­gat?