Valencians al Pirineu

Arri­ben a l'hotel del Piri­neu riba­gorçà amb dos mer­ce­des ver­mells i qua­tre audis negres, llargs com d'aquí a la can­to­nada. Quan bai­xen s'han de posar les mans a les but­xa­ques dels pan­ta­lons perquè no els cai­guin a terra els fei­xos de cinc-cents euros. És el mateix gest que vostès i jo faríem perquè de la but­xaca no ens cai­gues­sin les claus o el moca­dor. Obren el capó per treure les male­tes, i sem­bla que uns altres bit­llets de cinc-cents euros hagin de sor­tir dis­pa­rats a l'aire com ho fan els pape­rets i ser­pen­ti­nes d'aquells coets infan­tils que són de cartró i tenen la punta en forma de cucu­rutxo.

Vénen de València. Es nota perquè par­len en cas­tellà, per les inter­jec­ci­ons que se'ls esca­pen quan el cas­tellà no els n'ofe­reix de millors i pels bit­llets de cinc-cents euros que no volen estar qui­ets. Avui dia, on més cir­cu­len els bit­llets de cinc-cents euros és a València, la València de Fran­cisco Camps, i dels camps i les plat­ges coberts d'urba­nit­za­ci­ons, tor­res i xalets.

Són alts, forts, cepats, joves. Si no els haguéssim vist sor­tir dels mer­ce­des i dels audis i no sabéssim que són cli­ents de l'hotel sinó que ens els haguéssim tro­bat direc­ta­ment a la zona de les pis­ci­nes o al pas­sadís de les habi­ta­ci­ons els hauríem pres per socor­ris­tes o els hauríem dema­nat que entres­sin un moment a l'habi­tació perquè la cano­nada del bany s'ha embus­sat. Fan tot l'aspecte de lam­pis­tes, i com que hi ha imat­ges cor­po­rals que no fallen, són lam­pis­tes. Els lam­pis­tes que han ins­tal·lat els sani­ta­ris dels xalets, tor­res i urba­nit­za­ci­ons de les plat­ges i els camps de la València de Camps.

Això, els sis homes. Les sis dones par­len elles amb elles de les seves coses i es veu d'una hora lluny que si un dia van exer­cir alguna feina ja fa temps que en van que­dar alli­be­ra­des. Els marits, per la cara com les miren, per la manera com les trac­ten, pel plat a part que els donen, sem­bla que pen­sin que posats a fer ara, ara que els bit­llets de cinc-cents euros els sobreïxen, hau­rien pogut triar millor o d'una altra manera.

Com que a fora plou, s'han de que­dar al bar de l'hotel. De seguida es fan amics del cam­brer. Hi ha gent que de seguida es fa amic dels cam­brers, dels con­duc­tors dels auto­bu­sos o dels guàrdies urbans. S'ha d'estar a bé amb l'auto­ri­tat. Pre­nen cer­ve­ses a morro, fumen com des­es­pe­rats i, ells, no paren qui­ets: van de la barra a la butaca i de la butaca a la barra, s'empe­nyen, es toquen, fan gest de col­pe­jar-se els ous, els ous d'or que Bigas Luna ja va retra­tar en la figura de Javier Bar­dem, i es diuen coses a cau d'ore­lla que pri­mer els fan mirar de reüll les dones i que després els fan par­tir de riure.

No hi eren pas tots. Fal­tava un jovenàs bai­xet, cal­bet i de peus plans que és rebut com si els altres hagues­sin patit perquè no arri­bava. Sabem de seguida que es diu Alberto. Després entra la seva dona. Una fallera major que li passa dos pams i que fa que tots els homes se la mirin i que totes les dones mirin els seus marits. Per un moment sem­bla que pel fet de ser bai­xet i cal­bet enmig d'aque­lles tor­res huma­nes que van mig tor­ra­des hagi de ser objecte de bur­les, però el tal Alberto és obser­vat amb res­pecte. Una mirada seva, i tot­hom calla i els bit­llets de cinc-cents es posen a la defen­siva dins les but­xa­ques dels pan­ta­lons i s'arra­pen als ous d'or.

Crisi de la cons­trucció? Els escàndols de Camps? No en par­len. Viure a la lluna de València deu ser això. De totes mane­res alguna cosa passa.

L'endemà, dar­rere una columna de l'hotel se sent aquesta con­versa:

–«Jose, hau­ries de par­lar amb l'Alberto com més aviat millor.»

–«Demà sens falta, dona, no m'apres­sis.»

–«Ho has de fer abans que l'Anto­nio; per què et pen­ses que ha pujat, l'Anto­nio? Per veure romànic?»

Com que segueix plo­vent un dia i l'altre, les con­cen­tra­ci­ons al bar se suc­ce­ei­xen. La cor­di­a­li­tat del pri­mer dia es va esto­vant. Al matí, els matri­mo­nis esmor­zen en tau­les sepa­ra­des. On és l'Anto­nio i la seva dona? Han dit que ana­ven a veure romànic. On és en Jose? Diu que tenia mal de cap. Quan l'Alberto està des­pis­tat, un dels homes fa apro­xi­ma­ci­ons a la seva dona. La fallera major deixa fer. La dona del bori­not fin­geix no veure-ho, i així que surt una mica el sol va a tirar-se a la pis­cina, que està a vint-i-nou graus perquè és ter­mal. Juguen amb foc.

El fran­quisme va tenir La caza, la tran­sició va tenir La esco­peta naci­o­nal i la València de Camps ofe­reix esce­nes de matri­mo­nis en el bar d'un hotel del Piri­neu men­tre no para de ploure. No han sor­tit esco­pe­tes, de moment, però han bri­llat alguns punya­lets. Hau­rem d'estar atents a València.

Diu­menge, de bon matí, paguen l'hotel bit­llo-bit­llo amb el paper moneda que ja hem dit, i se'n tor­nen. «Nos vemos en Valen­cia», diu l'Alberto, que diri­geix l'ope­ració sor­tida dels mer­ce­des i els audis com qui recull les ove­lles d'un ramat. Anar-se'n, i començar a fer sol.