Què és l'inconscient?

Estic segur que tot­hom ha escol­tat i emprat el mot «incons­ci­ent» més d'un cop. Fra­ses com ara les que seguei­xen són d'allò més habi­tual: «Ho vaig fer incons­ci­ent­ment», «M'ha traït l'incons­ci­ent», «Ho he dit incons­ci­ent­ment», etcètera. Us ado­na­reu que cap on apun­ten aques­tes fra­ses és a l'equívoc. No ho volia fer, però en con­tra de la meva volun­tat, em va sor­tir així. Volia ama­gar tal o qual fet però allò que he mos­trat és tot just allò que volia sos­treure. Pre­te­nia dir tal cosa i vet aquí que n'he dit tal altra. La presència de l'incons­ci­ent en la llen­gua col·loquial mos­tra fins a quin punt és vigent el con­cepte cen­tral de la psi­coanàlisi. Allò que pot­ser no sap tanta gent és que l'incons­ci­ent cons­ti­tu­eix el gran des­co­bri­ment freudià. El con­cepte d'incons­ci­ent no és sen­zill. El mateix Freud el va estar revi­sant durant tota la seva vida. Jac­ques Lacan el va repren­dre i va fer un pas de gegant en for­mu­lar que «l'incons­ci­ent està estruc­tu­rat com un llen­guatge», un axi­oma que va mar­car la pri­mera etapa de la seva ense­nyança. Es tracta, en qual­se­vol cas, d'un con­cepte fona­men­tal per a la psi­coanàlisi, allò que la ciència en diria l'objecte d'estudi. El fotut del cas és que l'incons­ci­ent és imma­te­rial, intan­gi­ble, no es pot mesu­rar ni obser­var amb el micros­copi i no deixa mar­ques en els solcs cere­brals. L'única manera d'acce­dir-hi és a través dels seus efec­tes i con­seqüències, allò que els psi­co­a­na­lis­tes conei­xem com a for­ma­ci­ons de l'incons­ci­ent. Si heu arri­bat fins aquest punt us reco­mano que pros­se­guiu; la part més fei­xuga ja l'hem dei­xada enrere. Tan­ma­teix, us sug­ge­reixo que aga­feu lla­pis i paper, és molt pos­si­ble que durant la lec­tura us vin­guin records vis­cuts, i si és així ano­teu-los i ana­lit­zeu-los; teniu tot l'estiu per enda­vant. No heu obli­dat mai alguna cosa? Obli­deu les claus amb una certa freqüència? Quan això suc­ce­eix és sem­pre en una hora deter­mi­nada? Quan aneu a tre­ba­llar, pot­ser? Els oblits cons­ti­tu­ei­xen una de les vies d'accés a l'incons­ci­ent. Dei­xar-se una cosa en un lloc podria inter­pre­tar-se, posem per cas, com el desig incons­ci­ent de tor­nar-hi. No tro­bar les claus del cotxe quan hem d'anar a la feina és l'evidència de les ganes que tenim d'anar a tre­ba­llar. Els motius incons­ci­ents dels oblits, tal i com ens mos­tren les anàlisis, poden ser molt sofis­ti­cats. En qual­se­vol cas, hi ha oblits i oblits, més val no obli­dar-ho. Una altra de les for­ma­ci­ons de l'incons­ci­ent són el que ano­me­nem els actes fallats. Sor­tia de la feina per anar cap a casa i m'he ado­nat que cami­nava en direcció contrària. Anava a tru­car a ma mare i he mar­cat el telèfon de la sogra. He pagat amb un bit­llet de cin­quanta pen­sant-me que era un de vint. No he recor­dat anar a bus­car el meu fill a l'escola... Tots aquests actes i oblits només cobren sen­tit quan el paci­ent els asso­cia amb altres històries i moments de la seva vida. Si no es fa aquest tre­ball la cosa es queda en pura anècdota. Unes de les for­ma­ci­ons de l'incons­ci­ent més diver­ti­des i fàcil­ment obser­va­bles són els lap­sus lin­guae. Ara mateix recordo el d'un con­se­ller que en el moment de pren­dre pos­sessió del seu càrrec va dir: «Dina­mi­taré els ser­veis soci­als de la infància», en comp­tes de «dina­mit­zaré»; una veri­ta­ble decla­ració d'inten­ci­ons. O el d'un jove alumne que en refe­rir-se al pèl púbic deia «pèl públic». En què devia pen­sar? Els lap­sus són equi­vo­ca­ci­ons d'aquell qui parla, però, per poc que ens atu­rem a pen­sar-hi, la veri­tat s'hi escola. Tant és així que més d'una vegada us hau­reu posat ver­mells en pro­ta­go­nit­zar-ne algun de com­promès. Una altra via d'accés a l'incons­ci­ent, la via règia, la cons­ti­tu­ei­xen els som­nis, que, tal com Freud ens va ense­nyar, són rea­lit­za­ci­ons de desigs. Teniu algun somni recur­rent? Agra­da­ble? Angoi­xant? Un col·lega relata que una paci­ent havia som­niat que estava immòbil i para­lit­zada per la por que una serp que tenia enros­cada al coll li piqués l'ull dret. L'ull dret?, va repe­tir-li l'ana­lista a la manera de pre­gunta. La paci­ent ho pot asso­ciar ales­ho­res amb el fet que el seu pare sem­pre li deia que era el seu ull dret i també amb una sèrie de records d'abu­sos soferts a la llar que la dei­xa­ven immòbil i para­lit­zada. El somni revela, en aquest cas, una història infan­til traumàtica pen­dent d'ela­bo­ració i reso­lució. Un punt i a part, en el camp de les for­ma­ci­ons de l'incons­ci­ent, el cons­ti­tu­ei­xen els acu­dits. Els que s'escol­ten i fan riure i, molt espe­ci­al­ment, els que s'expli­quen a la con­sulta de l'ana­lista. No és gens estrany que l'acu­dit que s'explica tin­gui a veure amb el motiu de la demanda d'anàlisi. En qual­se­vol cas l'acu­dit és un efecte, una for­mació de l'incons­ci­ent en què aquell qui el relata s'hi pro­jecta. A través de l'acu­dit i les bro­mes, l'ana­lista acce­deix al conei­xe­ment del seu ana­lit­zant. Per aca­bar em refe­riré necessària­ment a allò que més inco­moda i molesta: el símptoma. A diferència de les altres mani­fes­ta­ci­ons de l'incons­ci­ent des­cri­tes, en el símptoma hi tro­bem la per­manència i la repe­tició en el decurs del temps. En uns casos és l'insomni, en d'altres l'angoixa, la fòbia, l'hipo­con­dria, l'anorèxia, el ver­ti­gen, la depressió, l'apa­tia o la des­gana. El males­tar asso­ciat als símpto­mes és impos­si­ble d'evi­tar, és el preu que paguem per ser humans i, com diu un amic, pel pri­vi­legi de ser neuròtics.