Primer, la tenalla que ens ofega

Pot­ser és una lle­genda urbana, però tal com m'ho han dit, ho explico. Es veu que a finals de mes alguns grans cen­tres comer­ci­als regis­tren un aug­ment nota­ble de la venda de men­jar per a ani­mals domèstics. L'expli­cació seria que algu­nes per­so­nes, en lloc de dema­nar ajuda social, s'esti­ma­rien més recórrer a aquesta solució des­es­pe­rada per sobre­viure. Insis­teixo que no ho he pogut com­pro­var per­so­nal­ment, però fran­ca­ment, tam­poc m'estra­nya perquè el que sí que he vist són les xifres de gent que diària­ment ate­nen ins­ti­tu­ci­ons com la Creu Roja, i el Banc dels Ali­ments. Aquesta pobresa endèmica que fins fa pocs anys només ens sem­blava ali­ena s'està este­nent i enquis­tant en el moll de l'os de les fai­xes més des­pro­te­gi­des. A més, tot apunta que la durada i pro­fun­di­tat de la crisi farà estralls, amb més o menys cru­esa, en tot el tei­xit social. D'aquí que sovint algú pro­nos­ti­qui el pit­jor dels ave­ranys, que els nos­tres fills viu­ran pit­jor que nosal­tres.

Seria la con­fir­mació que després d'un període de pros­pe­ri­tat sem­bla que inde­fec­ti­ble­ment hem de caure en la pro­funda sina de la desgràcia. Els experts en la teo­ria dels cicles ja ho varen pre­veure i la savi­esa popu­lar diu que al final d'una pujada sem­pre hi ha una bai­xada. La qüestió és què cal fer: accep­tar amb resig­nació la plaga que ens ha cai­gut al damunt, mirar enrere i car­re­gar-nos de santa indig­nació o con­tri­buir a la solució. Amb tota modèstia jo opta­ria per l'última pos­si­bi­li­tat, perquè la immo­bi­lista no ha resolt mai res i l'empre­nyada monu­men­tal és foc d'ence­nalls. En canvi, el com­promís ferm per impul­sar can­vis que recu­pe­rin el camí del crei­xe­ment econòmic i la cre­ació de llocs de tre­ball, ara per ara, és l'alter­na­tiva més sòlida i pos­si­ble­ment l'única. Encara que ens encen­gui la sang saber que algú ha llançat mili­ons d'euros públics en xar­xes d'AVE que no por­ten a ningú, aero­ports fan­tas­mes o auto­vies inútils. Perquè si també calen can­vis més radi­cals, models més democràtics i fórmu­les de gestió més trans­pa­rents, tot alhora no es pot fer. I ara el gran drama és l'atur, una tena­lla que ofega dese­nes de milers de per­so­nes que s'enca­mi­nen impo­tents cap a les files de la gene­ració per­duda. Tren­quem la tena­lla i després ja pas­sa­rem comp­tes.