Un toc de poesia

Sovint rebo invi­ta­ci­ons d'actes pro­ta­go­nit­zats per gent cone­guda en la meva època de dele­gat de Cul­tura. Si pro­ve­nen de cen­tres ofi­ci­als, sos­pito que és perquè encara no m'han esbor­rat del llis­tat. En altres oca­si­ons, ima­gino un interès deli­be­rat del pro­ta­go­nista. L'exer­cici d'un càrrec dins de l'àmbit de Cul­tura genera com­pli­ci­tats. Mala­ment si els defen­sors d'aquest espai for­mem cape­lle­tes. Cal fer pinya i, fins i tot, pres­cin­dir de colors. Un temps de con­tacte cons­tant va gene­rar, gai­rebé sem­pre, afec­tes i noves amis­tats. Són les úniques coses que roma­nen després del càrrec. Hi he pro­cu­rat seguir fidel. I ara, sense cap obli­gació ins­ti­tu­ci­o­nal, són les que em por­ten, de tant en tant, a recórrer la nos­tra geo­gra­fia un dia per com­par­tir una vet­llada poètica a Olot amb Joan Mer­ca­der, posem per exem­ple, i un altre per assis­tir a Figue­res a la impo­sició de la Fulla de Figuera a Edu­ard Puig Vay­reda, per esmen­tar un altre cas recent. Un és com és. Sóc amic de Joan Mer­ca­der a par­tir d'una dis­crepància; per tant, això encara és més impor­tant (una dis­crepància sen­zi­lla sor­gida d'una infor­mació dife­rent sobre la des­a­pa­rició d'una revista llo­re­tenca). De lla­vors ençà he seguit la tra­jectòria poètica de Mer­ca­der i, mal­grat la meva incli­nació als poe­mes rimats i de tall clàssic, em sento seduït per les imat­ges esplèndi­des dels ver­sos, sovint lliu­res, del poeta d'Olot que, aquesta vegada, amb Quart min­vant toca, amb punyent pro­fun­di­tat, la tar­dor de la vida i el camí cap a la mort. Les seves estro­fes no poden dei­xar indi­fe­rent, fan pen­sar i apor­ten, tot i l'escep­ti­cisme d'alguna con­fessió, un petit raig d'espe­rança, con­fir­mat amb la dedi­catòria autògrafa, a través de la qual em desitja que pugui «arri­bar a com­plir 101 anys sense ser vell». De fet, em quedo amb una frase que va dir a la pre­sen­tació: més que molts anys de vida, val més donar molta vida als anys. Que així sigui.