Articles

CiU: força fonamental per a la independència

De les dues for­ces fona­men­tals per a la cons­trucció naci­o­nal de Cata­lu­nya, CiU i ERC, avui volem apro­fun­dir en la fede­ració naci­o­na­lista i els clarobs­curs d'aquesta força bàsica del cata­la­nisme polític, de la qual, avui, gran part de les bases, cone­gu­des com “la bona gent”, cami­nen cap al sobi­ra­nisme. CiU i el pujo­lisme han estat impor­tantíssims per a la pri­mera etapa de la nos­tra cons­trucció naci­o­nal, “fent país” i, després, més tímida­ment, en la defi­nició de Cata­lu­nya com a nació a través de la con­so­li­dació de qua­tre grans eixos: l'escola, els mit­jans audi­o­vi­su­als, la poli­cia i el més relle­vant de tots, que Cata­lu­nya fos un sol poble. Cal dir, però, la veri­tat. En la fun­dació i durant els ini­cis, tant CDC com UDC no van fer un plan­te­ja­ment sobi­ra­nista –i menys inde­pen­den­tista–. És més, varen man­te­nir acti­tuds nega­ti­ves i de caire ani­hi­la­dor con­tra les per­so­nes i els col·lec­tius que, avançant-se al procés històric, es decla­ra­ven ober­ta­ment inde­pen­den­tis­tes. Hi havia inde­pen­den­tis­tes, però aquests només eren tole­rats. En cap cas podien influir en les acci­ons i deci­si­ons del par­tit per tal de redreçar-ne les polítiques basa­des en el coi­tus inter­rup­tus i el peix al cove, que varen carac­te­rit­zar el quart de segle de governs d'en Jordi Pujol.

El pujo­lisme històric no era, en la seva àmplia majo­ria, inde­pen­den­tista. Era cata­la­nista i, per damunt de tot, pos­si­bi­lista. El pen­sa­ment d'en Vicenç Vives i els docu­ments escrits per en Jordi Pujol, Jaume Casa­jo­ana i, menys encara, Miquel Roca, no incloïen, ni explícita ni implícita­ment, cap pro­nun­ci­a­ment inde­pen­den­tista. Tot i aquesta cons­ta­tació, cal reconèixer que, a les bases de CDC majo­ritària­ment i en alguns sec­tors d'UDC, any rere any, s'anava pro­duint una tendència, una incli­nació més clara cap a la plena sobi­ra­nia naci­o­nal, en com­pro­var que l'estat de les auto­no­mies s'havia con­ver­tit en una tre­menda trampa per al desen­vo­lu­pa­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya. Altra­ment, per­ce­bien que podia por­tar, com s'està veient en l'actu­a­li­tat, per una banda a l'ofec econòmic i finan­cer de la nos­tra nació i, per l'altra, a l'esquar­te­ra­ment de la nació, amb intents bru­tals d'assi­mi­lació espa­nyola, com els que s'han per­pe­trat al País Valencià i les Illes.

Val a dir, però, que CiU ha tin­gut un aspecte alta­ment posi­tiu per al país: la seva existència i la seva con­so­li­dació han permès que Cata­lu­nya resis­teixi i sigui dife­rent a la rea­li­tat de la resta dels Països Cata­lans. En aquests ter­ri­to­ris, la ine­xistència d'una força cen­tral, neta­ment cata­la­nista, com CiU, ha fet pos­si­ble que el naci­o­na­lisme espa­nyol desen­vo­lupés una força anti­na­ci­o­nal, assi­mi­la­dora i pro­pug­na­dora de l'auto­odi com el PP i, per extensió. a causa del seu acom­ple­xa­ment, el PSOE. Així es pot enten­dre que quan al País Valencià o les Illes, en els cer­cles polítics, soci­als i econòmics, es posa en qüestió una coa­lició com Con­vergència i Unió, la res­posta és con­tun­dent: ja voldríem nosal­tres tenir una força com aquesta.

CiU va gover­nar el país durant vint-i-tres anys, quinze dels quals foren de bon govern i tímida cons­trucció naci­o­nal, men­tre que els vuit dar­rers foren de decadència. Hi havia una sen­sació gene­ra­lit­zada que CiU es des­fa­ria com un terròs després de la reti­rada del seu carismàtic líder, Jordi Pujol. Intel·lec­tu­als poc fona­men­tats i alguns sec­tors polítics del país varen apun­tar-se a aquesta estratègia anti­na­ci­o­nal, sense enten­dre la importància de l'espai dife­ren­cial que repre­senta CiU i que evita la repe­tició de l'esquema espa­nyol al Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. D'altra banda, les pre­dic­ci­ons sobre el futur de CiU s'han anat esta­ve­llant legis­la­tura rere legis­la­tura, el 2003 i el 2006. I ara, el 2010, CiU ha estat capaç de gua­nyar, amb una àmplia majo­ria, for­mar govern i, per tant, con­so­li­dar aquest trans­cen­den­tal espai polític. A CiU hi ha hagut relleu, més con­tun­dent a CDC que a UDC, i un nou líder, Artur Mas, sense tra­dició política, que no va par­ti­ci­par en la Tran­sició ni en la lluita con­tra el fran­quisme i pel qual molts no dona­ven ni cinc cèntims fa pocs anys, però que ha con­so­li­dat un lide­ratge, un equip i ha acon­se­guit que CiU torni a ésser fona­men­tal i governi.

Però ja no som al pujo­lisme. El temps ha pas­sat. L'Estat espa­nyol, més ben dit, Espa­nya com a nació, se sent forta i està deci­dida, més que mai, a assi­mi­lar sense con­tem­pla­ci­ons la nació cata­lana i la basca, uti­lit­zant els mit­jans legals, les cla­ve­gue­res i el que cal­gui. Cata­lu­nya però, se n'ha ado­nat. Ni l'han pogut afe­blir del tot ni l'han liqui­dat, com ha pas­sat al País Valencià o les Illes. En aquesta tes­si­tura, i amb aquesta innocència que carac­te­ritza la nos­tra classe política, en els dar­rers anys s'ha pro­vat un nou intent d'apro­xi­mar-se a Espa­nya, mit­jançant un Esta­tut d'Auto­no­mia. L'Estat, però, l'ha rebut­jat i el naci­o­na­lisme espa­nyol l'ha cari­ca­tu­rit­zat, sense ado­nar-se que estava per­dent la dar­rera opor­tu­ni­tat d'encaix de Cata­lu­nya a l'Estat. I és aquí on CiU, i sobre­tot la immensa majo­ria de CDC, que havia menys­tin­gut els plan­te­ja­ments d'ERC, s'adona que l'única sor­tida és tren­car amb el sis­tema esta­blert, la gàbia autonòmica i fer, ara sí, l'últim intent: o con­cert econòmic o anar-se'n.

En el decurs d'aquests anys s'ha produït, però, un gran canvi. Pri­mer, les noves gene­ra­ci­ons de CDC i alguns sec­tors d'UDC que par­len clar i es decla­ren sobi­ra­nis­tes o inde­pen­den­tis­tes. Segon, aquells milers de sim­pa­tit­zants i votants de CDC que van fer pos­si­ble un quart de segle de Jordi Pujol s'ado­nen que cal can­viar el xip i que Espa­nya és un des­torb per al futur de la nos­tra nació. I, final­ment, la gran sor­presa: Jordi Pujol, que havia teo­rit­zat con­tra l'inde­pen­den­tisme i impe­dit lide­rat­ges inde­pen­den­tis­tes, clava un cop de puny sobre la taula i, ente­nent els joves i la seva pròpia gene­ració que ha evo­lu­ci­o­nat, diu que pot­ser l'única sor­tida per al país és la inde­pendència.

CiU, doncs, no pot fallar en la cons­trucció de la nos­tra nació i, tot i la crisi econòmica, que segur que és pri­o­ritària, cal que no faci ni un pas enrere. Cal que sumi, i no resti, al seu pro­jecte tota aque­lla gent que històrica­ment li ha donat suport. I que enten­gui que ERC i la seva bona gent, més la soci­e­tat civil orga­nit­zada, seran els seus ali­ats per fer el salt qua­li­ta­tiu que aviat caldrà fer i que inclourà tren­car el marc ins­ti­tu­ci­o­nal sor­git de la Tran­sició. CiU és una peça fona­men­tal. Alguns sec­tors inten­ta­ran que segueixi amb la política del bro­mur i l'espa­nyo­lit­zació, ja que a alguns això d'Espa­nya els pro­du­eix grans bene­fi­cis i nego­cis. Però CiU i ERC s'han de retro­bar i for­mar la gran majo­ria naci­o­nal que ens porti cap a un esde­ve­ni­dor de lli­ber­tat: el d'ésser un estat en el marc de l'Europa unida.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.