Viciosos del xafardeig social

De tant en tant, des d'algun racó de l'espai cibernètic, una per­sona postula perquè m'incor­pori a la seva xarxa social. Alguns són amics, altres només cone­guts i la majo­ria són salu­dats. Des del món dels humans m'insis­tei­xen perquè surti de l'armari i entri de ple en aquest món vir­tual. Però no ho acabo de veure clar. Últi­ma­ment he sen­tit i lle­git històries que fan por rela­ci­o­na­des amb el Twit­ter, el Face­book, blocs, webs, etcètera. L'escrip­tora Lucía Etxe­bar­ria expli­cava que des d'un fals per­fil al Twit­ter hi ha algú que s' ha dedi­cat a posar a caldo mig món en nom seu. Quan va dema­nar que el reti­res­sin, ni la van con­tes­tar. Del Face­book també s'expli­quen mil històries de suplan­tació de per­so­na­li­tat que posen els pèls de punta. Es veu que un capellà de l'església de la Paraula Viva Cris­ti­ana de New Jer­sey ha hagut de dema­nar als seus feli­gre­sos que s'allu­nyin del pecat cibernètic perquè, tot twit­te­jant, més de vint pare­lles han cai­gut en la temp­tació de la carn només els últims sis mesos. I encara que això, segons com es miri, tam­poc no sigui tan dolent, m'esgar­rifa saber que hi ha empre­ses espe­ci­a­lit­za­des a ras­tre­jar per la xarxa qual­se­vol infor­mació, escrit, comen­tari o tweet dels que aspi­ren a una feina, es pro­mo­ci­o­nen per a pre­si­dents de l'escala de veïns o fan el salt al com­pany/com­pa­nya. I només fal­ta­ven aquests de Wiki­le­aks i les seves fil­tra­ci­ons pla­netàries per refer­mar els meus temors a la moder­ni­tat. Perquè a la xarxa res és efímer, tot queda regis­trat i és per­fec­ta­ment recu­pe­ra­ble. Per tant, el comen­tari idi­ota té tant valor com la reflexió més pro­funda, i el cop de sang queda ele­vat a la cate­go­ria de sentència.

També deu ser cosa dels temps que algú –com ara jo– sigui tan pre­tensiós de pen­sar que els altres estan interes­sats en la seva vida. “Ara sóc al fut­bol”, “He sor­tit a sopar”, “Avui m' han apu­jat el sou”, “El dia que em vaig casar”..., són només pàl·lids exem­ples dels mili­ons de mis­sat­ges que nave­guen per inter­net a la recerca d'un clic cari­ta­tiu. I no s'hi val a dir que si no t'interessa no t'ho miris, perquè el sol fet de saber que exis­teix una allau de xafar­de­ries a l'abast del ratolí ja és una pro­vo­cació irre­sis­ti­ble.