Educació: cinc veritats

Segons un comu­ni­cat ofi­cial de la Gene­ra­li­tat en fun­ci­ons (premsa.gen­cat.cat), del 7/12/10, l'informe PISA 2009 ha ava­luat prin­ci­pal­ment la com­petència lec­tora. El nos­tre petit país ha obtin­gut 498 punts (17 per sobre de l'Estat i 6,5 més que la mit­jana de l'OCDE) i ara estem per sobre de Suècia, Ale­ma­nya, Dina­marca, Irlanda, França, el Regne Unit, Por­tu­gal i Itàlia. Enho­ra­bona! Feli­ci­tem-nos-en!

Em sabria greu con­fir­mar que les estadísti­ques men­tei­xen. Mai se m'acu­di­ria posar en dubte la inte­gri­tat de ningú i molt menys pen­sar que “hem copiat i no ens han enxam­pat”. Sorprèn, això sí, que fent tan poc de les recents gar­ro­ta­des siguem ara merei­xe­dors de llo­an­ces. ¿Tan fàcil és pas­sar de l'evi­dent “ver­go­nya” a ser un “alumne exem­plar”?

Em pre­o­cu­pen cinc punts: digi­ta­lit­zació, docents, ava­lu­ació, família i valors. Res­pecte al pri­mer, la digi­ta­lit­zació, resulta que els més espa­vi­lats han acon­se­guit els net­bo­oks de l'Edu­cat 1x1 gover­na­men­tal però no han pas pro­hi­bit al seu alum­nat de tenir també lli­bres i qua­derns. Fa poc, en Mark Prensky i en Pun­set (Redes, La 2) can­ta­ven les excel·lències dels seus nadius digi­tals, que fan qua­tre coses a la vegada i apre­nen quasi solets. Tots sabem, però, la impre­pa­ració pedagògica que hi ha i que els sis­te­mes tècnics de “mira'm i no em toquis” no són a l'altura. Les PDI, els EVA, l'ajuda a Tos­hiba i d'altres a sor­tir de la crisi, no és sufi­ci­ent: cal ren­di­bi­li­tat edu­ca­tiva de l'eina informàtica.

Els docents som els pro­fes­si­o­nals de l'ense­nya­ment: se'ns hau­ria de cui­dar i for­mar. Hi ha amar­gor, no només pel sou injus­ta­ment reta­llat, sinó pel menys­preu del patró i la ins­tru­men­ta­lit­zació de tot ple­gat dels dar­rers “sin­di­ca­lis­tes pro­fes­si­o­nals” que que­den. Ense­nyar és una feina voca­ci­o­nal: exi­geix gene­ro­si­tat i esti­mació. Malau­ra­da­ment la volen fer una burocràcia ofe­ga­dora. Cal con­fiar en els pro­fes­si­o­nals. En ter­cer lloc, l'ava­lu­ació: hau­rien de pro­hi­bir-se les “pro­ves” per que­dar bé. Les “com­petències bàsiques” exi­gi­des són tan ridícules que el que resulta meri­tori és sus­pen­dre-les. Tot i així, alguns ho acon­se­guei­xen. Neces­si­tem –com tenen altres països– una agència veri­ta­ble­ment externa i inde­pen­dent que fixi què es dema­narà a cada matèria i que ho avaluï: dades públi­ques i con­tras­ta­bles. Cal trans­parència en el procés i els resul­tats.

Suposo que –excepte algun mao­ista tro­nat– ningú nega que hi ha famílies: cer­ta­ment, els fills ho són dels seus pares, i no pas de la Con­se­lle­ria d'Edu­cació. Ens cau­ria la cara de ver­go­nya si es publiqués l'índex deta­llat de par­ti­ci­pació en les recents elec­ci­ons a con­sells esco­lars (sec­tor pares). Una família no és un ens que recull la cri­a­tura quan se l'expulsa o si està refre­dada. Els pares són els amos del ser­vei edu­ca­tiu, els qui han de fer que els pro­fes­sors siguin res­pec­tats, els interes­sats en l'apre­nen­tatge dels joves. On són? Qui els allu­nya? Cal que cada família assu­meixi la seva res­pon­sa­bi­li­tat. En cinquè lloc, els valors: ja ha pas­sat la moda del bonisme post-hippy i dels exre­pres­sors trau­ma­tit­zats. Som al segle XXI, i hem d'exi­gir una mica de nivell ètic. Els valors ja tor­nen a ser vir­tuts: esforç, inte­gri­tat, coratge, fide­li­tat i la resta de les qua­li­tats que s'hau­ran de rees­criure en els nos­tres pro­jec­tes edu­ca­tius. No tot s'hi val a l'ins­ti­tut. Qui no hi vol estar no se n'ha de bene­fi­ciar, si no can­via. No hi ha dret que ho espat­llin tot: ara manen els pro­blemàtics con­duc­tu­als. Hem de poder aspi­rar a l'excel·lència, arreu, també en els cen­tres de titu­la­ri­tat pública, a fi que “cada alumne asso­leixi al màxim de les seves pos­si­bi­li­tats” (Luri, cdl.​cat).

Per tant, cinc veri­tats: la tec­no­lo­gia ha d'edu­car; s'ha de con­fiar en els docents; hi ha d'haver una ava­lu­ació pública de resul­tats; és necessària la res­pon­sa­bi­lit­zació de cada família, i s'ha d'aspi­rar a l'excel·lència. La medi­o­cri­tat edu­ca­tiva entris­teix i estressa.