La petja de l'homenot Solà

Si Josep Pla hagués escrit la sèrie Home­nots uns anys més tard, no tinc cap mena de dubte que hi hau­ria inclòs per mèrits pro­pis Joan Solà, el lingüista i pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona que dime­cres ens va dei­xar. Pla l'hau­ria posat al cos­tat de Joan Coro­mi­nes, el savi i patri­ota a qui Solà havia aca­bat per vene­rar pro­cla­mant que era impos­si­ble igua­lar la seva obra, tant per la quan­ti­tat com per la qua­li­tat.

Quin país el nos­tre, quin país for­jat con­tra totes les adver­si­tats, però capaç de reei­xir no només per una tos­suda volun­tat, sinó perquè hem tin­gut i tenim per­so­nat­ges com Pom­peu Fabra, com Joan Coro­mi­nes o com Joan Solà, autènti­ques eminències, cer­vells pri­vi­le­gi­ats, per­so­nes d'una vàlua intel·lec­tual i humana sense parangó que s'han esti­mat el país, la nos­tra llen­gua i cul­tura amb un apas­si­o­na­ment incom­pa­ra­ble.

A Joan Solà vaig tenir la sort de coneixe'l quan em vaig atre­vir amb una empresa que em superava: una mena de bio­gra­fia novel·lada de Joan Coro­mi­nes per a Edi­ci­ons 62. Gràcies a l'amic Jordi Lla­vina hi vaig poder acce­dir amb faci­li­tat. Em va citar en una granja de la part alta de Bar­ce­lona. Ell pre­nia un vichy; ser­vi­dor, un caca­o­lat ben calent per com­ba­tre el fred que feia aquell hivern de 2004. La seva ama­bi­li­tat em va sor­pren­dre, anava per feina i sem­blava admi­nis­trar el temps amb mesura. Però em va rega­lar un cop de mà impa­ga­ble. Em recordo emo­ci­o­nat, mig esta­bor­nit, escol­tant aque­lla auto­ri­tat. Més tard tin­dria ocasió de tor­nar-hi a xer­rar quan em va citar al seu des­patx de la uni­ver­si­tat, amb el colos­sal Coro­mi­nes com a excusa. I encara tin­dria la sort de man­te­nir-hi un inter­canvi epis­to­lar –via cor­reu electrònic– que durant un temps va ser fins i tot intens.

Com en el cas de Fabra i de Coro­mi­nes, el Solà que m'interes­sava no era tant el lingüista com l'home apas­si­o­nat pel país que duia a dins. En la seva recent inter­venció al Par­la­ment –gràcies, pre­si­dent Benach, per haver permès a un home de la talla de Solà fer sen­tir el seu verb edu­cat però con­tun­dent a l'hemi­ci­cle– ho dei­xava tot dit: si ens en volem sor­tir com a poble hem de crear les con­di­ci­ons polítiques i soci­als que facin del català una llen­gua útil i necessària. I només hi ha un camí pos­si­ble: dis­po­sar d'un estat propi. La seva mort coin­ci­dia amb l'enèsima ofen­siva política i judi­cial con­tra el català. Ara, el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya sus­pe­nia el regla­ment de català de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i la Dipu­tació de Lleida a causa d'un recurs d'un gru­pus­cle d'extrema dreta (als quals els tri­bu­nals de justícia espa­nyols ator­guen una audiència i pro­ta­go­nisme ver­gonyós) i del Par­tit Popu­lar, empat­xat a còpia dels rèdits elec­to­rals que obté d'atiar l'anti­ca­ta­la­nisme més vis­ce­ral.

En el dis­curs que va pro­nun­ciar al Par­la­ment, no va poder evi­tar un deix angoixós que l'ama­rava i que sovint és una pesada càrrega, un pati­ment que s'acaba incrus­tant en l'ànim de bona part de la gent més cons­ci­en­ci­ada del país. M'ho deia també la Pepa Costa, una filòloga de Gan­dia, quan amb llàgri­mes als ulls recor­dava una frase del seu pare en una mani­fes­tació a València a prin­ci­pis dels vui­tanta, quan ella no era ni una ado­les­cent. “Jo no ho veuré (en referència a la inde­pendència dels Països Cata­lans) però els meus fills ho veu­ran”. Ara, amb dues nenes, els ulls se li humi­te­ja­ven pen­sant que la pro­fe­cia del seu pare es veia obli­gada a repe­tir-la ella amb les seves filles. Però, de fet, això és el que ens ha sal­vat com a poble, al con­trari que els occi­tans, la tena­ci­tat del caràcter. Fa cinc-cents anys que supor­tem intents d'assi­mi­lació lingüística i cul­tu­ral. I aquí estem mal­grat tot.

La història del cata­la­nisme té un aire de fata­li­tat irlan­desa que impregna els seus homes i dones. Però seguim vius i aspi­rant a tot.

No podem defa­llir, ni resig­nar-nos, ni caure en la des­es­pe­ració, ni en la cris­pació, ni en estèrils fugi­des enda­vant. Perquè cada dia som més els que ens ado­nem que som uns nàufrags inten­tant arri­bar a terra ferma, que Espa­nya és com dur una asfi­xi­ant llosa pen­jada al coll i que el nos­tre horitzó ha de ser Europa, sense obli­dar que com a la taula d'en Ber­nat, en aquesta Europa qui no és estat no hi és comp­tat.

Els ho devem a gent com Fabra, com Coro­mi­nes i com Solà. Podem can­viar el curs de la història, i tant que podem!, fins i tot hi ha tragèdies irlan­de­ses que aca­ben bé.