Aquí s'educa improvisant, o no

“Les impro­vi­sa­ci­ons són millors quan es pre­pa­ren”, s'atri­bu­eix a Shakes­pe­are. M'ha vin­gut al cap aquest inici de curs esco­lar. Saben bé –la publi­ci­tat ha estat mas­siva– que som 616 els cen­tres edu­ca­tius en el pro­jecte edu­CAT1x1 (xtec.​cat): pretén la inte­gració defi­ni­tiva de les tec­no­lo­gies digi­tals a l'escola. N'hi ha 557 que ja adqui­rei­xen les llicències digi­tals, a fi que cada cri­a­tura dis­posi de la seva mot­xi­lla vir­tual. La mis­te­ri­osa boti­gueta es diu Àtria (atria.​cat) i neix del Depar­ta­ment d'Edu­cació. No sé qui n'és el boti­guer. De fet, els edi­tors l'han denun­ciat als tri­bu­nals: “S'apro­pien drets, et fixen preus. Tot ha estat una impro­vi­sació abso­luta, i és una irres­pon­sa­bi­li­tat”, diu el seu pre­si­dent. Algú pot pen­sar que ara el pro­blema són els ordi­na­do­rets de 25 cm, o la clàssica penosa feina de Telefónica, oi? Doncs no: l'enre­nou va més enllà.

Això és un expe­ri­ment social. Els nens no tenen papers, els nous Net­bo­oks tenen ener­gia per unes hores (per ara, ja veu­rem d'aquí a uns mesos), els pares sem­blen per­duts. Arreu on es fa algun expe­ri­ment exi­gim mesu­res de segu­re­tat: res no es deixa a la impro­vi­sació, espe­ci­al­ment si són ele­ments peri­llo­sos. Hi ha sor­ti­des d'emergència, espais de des­con­ta­mi­nació, per­so­nal entre­nat. Doncs, mira per on, a l'escola es juga amb la ten­dresa dels pre­a­do­les­cents –mate­rial ben deli­cat i no reci­cla­ble–, com si a ningú no li importés si falla. De retruc, les famílies, els pro­fes­si­o­nals de l'ense­nya­ment i la soci­e­tat podem rebre-hi, també, si la cosa no rut­lla. Els únics sants són els polítics i els alts tècnics, que deci­dei­xen des de l'ofi­cina.

Jo estic a favor de la digi­ta­lit­zació, no es pen­sin. Fa poc he par­lat del nos­tre pro­jecte, per exem­ple, a edu­ca­dors d'Holanda i d'Escòcia. I saben què? Encara se'n riuen. Allà miren de tenir bones aules d'informàtica, pis­sar­res digi­tals i el que vostès vul­guin, però no a la brava sinó amb un pla i una pre­pa­ració pre­vis.

A Cata­lu­nya hem estat cap­da­van­ters en inno­vació esco­lar, i ens en sen­tim cofois. Però des de fa uns anys sotra­gue­gem. Lle­geixo en una recent tesi doc­to­ral de la Uni­ver­si­tat de Vic que “la reno­vació pedagògica neix com el resul­tat d'inci­dir en les situ­a­ci­ons edu­ca­ti­ves per tal de millo­rar-les, tro­bar solu­ci­ons a situ­a­ci­ons pro­blemàtiques o intro­duir nous ele­ments en la pràctica esco­lar. Aquesta volun­tat [...] s'enri­queix a par­tir del con­trast entre punts de vista diver­sos”. Cal estar a pri­mera línia de foc, apro­par-se a les aules. Massa il·lumi­nats poden pro­vo­car expe­ri­ments des­as­tro­sos. Edu­CAT1x1 podria ser un bon pro­jecte, sense vícti­mes col·late­rals entre docents, famílies i cri­a­tu­res, si es visqués a la rea­li­tat. El pro­fes­so­rat som dòcils i obe­di­ents –sem­pre ho hem estat– a les indi­ca­ci­ons de minis­te­ris i con­se­lle­ries. I ho segui­rem sent. Cal, però, més seny: hi ha massa pressa per bala­fiar els diners de la UE i del pro­jecte esta­tal Escu­ela 2.0. Hauríem d'haver-nos pre­pa­rat millor.

El jovent l'edu­quem per al futur, no pas per gua­nyar unes elec­ci­ons o acon­se­guir por­tada al diari. En un titu­lar recent lle­geixo: “Excés de fines­tres”, tot i que hau­rien d'haver escrit: “Excés de pressa”. La política edu­ca­tiva vol més cura de la for­mació i atenció del pro­fes­so­rat, ha de comp­tar amb les famílies, reque­reix pro­ves objec­ti­ves exter­nes de resul­tats edu­ca­tius i, final­ment, neces­sita esta­bi­li­tat en els pro­jec­tes, sense actuar a la babalà. Siguin seri­o­sos, que els docents sí que ho som.