Pagar sempre el peatge

Per cir­cumstàncies diver­ses i ines­pe­ra­des ja fa tres mesos que no dis­poso de cotxe par­ti­cu­lar. Quan et tro­bes davant d'aquesta man­cança d'infra­es­truc­tura que pot sem­blar una futi­lesa com­pa­rant-ho amb les mol­tes misèries que viuen alguns dels nos­tres coe­ta­nis, t'ado­nes que una nimi­e­tat com aquesta con­di­ci­ona de manera sig­ni­fi­ca­tiva l'auto­no­mia de movi­ments per­so­nals i implica una reor­ga­nit­zació de la vida pro­fes­si­o­nal i pri­vada. Així, tenint en compte aquesta nova rea­li­tat, ja fa una colla de dies que uti­litzo el ser­vei fer­ro­vi­ari amb tot el que implica d'adap­tació a hora­ris, retards i altres con­di­ci­o­nants no sem­pre agra­da­bles.

Dit això, dijous pas­sat, que neces­si­tava tor­nar a casa fora dels hora­ris mar­cats pel trans­port públic, una bona amiga, sem­pre dis­po­sada a faci­li­tar-me la vida, em va dei­xar el seu vehi­cle per des­plaçar-me. Fantàstic! Tor­nava a con­duir apa­rell propi per unes hores. Vaig delec­tar-me en el pro­to­col de situar-me, posar-me aque­lla música agra­da­ble que acom­pa­nya i escolta l'amiga en qüestió i, deci­dida a esta­blir una velo­ci­tat de cre­uer, em relaxo ini­ci­ant la tor­nada. Un plaer que tro­bava a fal­tar. Si no hi havia entre­bancs externs i cap embús ines­pe­rat que em fes alen­tir la velo­ci­tat, en qüestió d'una hora tor­na­ria a ser a lloc. Però no, a par­tir del Jac­ques Borel a l'altura de la sor­tida de Llo­ret de Mar, l'auto­pista A-7 es trans­forma. Tota aque­lla velo­ci­tat cons­tant que es fa agra­da­ble, aquell cir­cu­lar escol­tant Sabina o Ser­rat, es veu inter­rom­put en la seva ple­ni­tud per unes obres que, pel que recordo, fa un munt de mesos que duren i durant més de 30 km et fan anar a una velo­ci­tat per sota de 80 i, en alguns trams, per un sol car­ril.

Estic cri­ti­cant que es facin obres? Només fal­ta­ria! En abso­lut. És neces­sari, impres­cin­di­ble i obli­ga­tori que les car­re­te­res s'adeqüin, es millo­rin i es con­di­ci­o­nin. I és evi­dent que men­tre això duri els usu­a­ris, ens agradi o no, hem de tram­pe­jar els incon­ve­ni­ents. El que és una ver­go­nya és que Acesa, empresa que té la con­cessió i ges­ti­ona, entre altres, aquesta auto­pista cata­lana, tin­gui la barra de con­ti­nuar fent-nos pagar el mateix peatge que si real­ment haguéssim cir­cu­lat per una via ràpida i fet ús, per tant, de la infra­es­truc­tura real que hau­ria de tenir una auto­pista.

Nova­ment la impu­ni­tat, el des­ver­go­nyi­ment, la falta de pro­fes­si­o­na­li­tat i la manca de coherència s'esta­blei­xen com una norma que tots aca­tem perquè no ens queda altre remei. Nova­ment ens toca, com sem­pre, pagar el peatge.