«Minima non curat praetor»

Diu­menge pas­sat, al meu poble va nevar més del doble del que va nevar a Cam­pro­don. A TV3 sortí tot un repor­tatge sobre la nevada de Cam­pro­don i, del meu poble, ni una foto. El pre­tor no s'ocupa de peti­te­ses, ja ho deien els lla­tins fa segles. No m'escan­da­litzo pas, i ara, perquè ja fa anys vaig apren­dre que en aquest món tot és rela­tiu, tot depèn de qui ho fa o d'on passa la cosa. La meva feina, a més, con­tribuí molt en aquest apre­nen­tatge.

Perquè, ficat dins el món de l'(alta) hos­ta­le­ria, jo sabia que els senyors no s'embor­rat­xen mai, sinó que s'indis­po­sen. Que els grans senyors i senyo­res no men­gen, sinó que pre­nen. No tenen fula­nes, els grans senyors, sinó ami­gues. Tot o quasi tot depe­nia del sub­jecte nor­mal­ment actiu, del seu esta­tus social o de la seva supo­sada cate­go­ria, de la seva segura riquesa o de la seva pre­tesa importància.

Hem de ser tole­rants els uns amb els altres, i els altres amb els uns –que sento dir per­tot arreu–. Sí senyors, hem de ser tole­rants i podem enra­o­nar o dis­cu­tir tant com vul­guem de tolerància. Però el fet és que la soci­e­tat sem­pre ha de tirar una rat­lla per un lloc o altre entre allò que és lícit i allò que és de boig o cri­mi­nal, mal­grat el risc de con­fon­dre savis amb llunàtics i redemp­tors amb blas­fems

Que tot és rela­tiu (el papa Benet XVI no lle­girà pas aquest paper), ho pot expe­ri­men­tar tot­hom que bar­rini una mica. Ho vaig veure del tot clar el dia que vaig saber que hi havia un mis­si­o­ner catòlic que expli­cava, als indígenes de les illes Mar­que­ses, el mar­tiri de santa Joana d'Arc. Quan els deia que va ser cre­mada i les cen­dres llançades al vent, els indígenes no podien enten­dre que pogués haver-hi alguna per­sona que es prengués la molèstia de ros­tir-ne una altra si no era per men­jar-se-la.