La despesa militar

Fraus, escàndols i sos­pi­tes ens duen a exi­gir un con­trol estricte i eficaç, espe­ci­al­ment del diner públic. És una neces­si­tat pràctica, a causa de la visi­ble escas­se­tat dels recur­sos per a fina­li­tats soci­als, i és també un impe­ra­tiu ètic que demana una anàlisi acu­rada de les fina­li­tats. Una des­pesa pot ser legal i ben docu­men­tada però alhora total­ment inútil, des­pro­por­ci­o­nada o per­ni­ci­osa. Fa poc, per exem­ple, s'ha apro­vat el pres­su­post de l'Estat que atorga a les par­ti­des mili­tars milers de mili­ons d'euros.

L'any 2010 Defensa té assig­nats 9.154 mili­ons d'euros, però això no és més que la mei­tat del total, ja que, seguint cri­te­ris de l'OTAN i dels espe­ci­a­lis­tes, cal sumar-hi par­ti­des que com clas­ses pas­si­ves mili­tars, Guàrdia Civil, I+D mili­tar o par­ti­ci­pació en orga­nis­mes mili­tars inter­na­ci­o­nals, no estan assig­na­des al Minis­teri de Defensa sinó a altres depar­ta­ments. Tot ple­gat fa un total de 18.161 mili­ons. (www.​fundacióper­la­pau.org, informe del Cen­tre JM Delàs de Justícia i Pau). La mag­ni­tud de la xifra ens deso­ri­enta, però pot­ser és més sig­ni­fi­ca­tiu divi­dir aquesta quan­ti­tat entre el nom­bre de ciu­ta­dans (46.256.000, dels quals cal­dria res­tar-ne els que fan objecció fis­cal) i ado­nar-nos que el cost mitjà per càpita és d'1,07 euros dia­ris. Si a casa sou qua­tre, això vol dir més de 1.500 euros cada any.

Pot­ser molts ciu­ta­dans, lamen­tant-ho o no, hi estan d'acord. Però també n'hi ha que ho lamen­tem i a més a més no hi estem d'acord. Tots coin­ci­dim en el desig de segu­re­tat, la diferència rau en el fet que uns accep­ten la pri­mi­tiva equació que iguala la segu­re­tat a la força i els altres no ho veiem així.

Els pro­ble­mes i la manera de fer-hi front evo­lu­ci­o­nen. Avui estem més a prop de pen­sar que la segu­re­tat no és con­seqüència del temor que puguem infon­dre sinó de la justícia i del benes­tar que puguem pro­moure. Amb la força homi­cida de míssils i canons no podem afron­tar cap dels grans rep­tes d'avui: la fam, el sub­desen­vo­lu­pa­ment, la cohesió social, el canvi climàtic, la segu­re­tat ali­mentària, els pro­ble­mes sani­ta­ris,... Única­ment ens podem val­dre de la sub­til i cre­a­tiva plas­ti­ci­tat de la intel·ligència posada, per volun­tat política, al ser­vei de les per­so­nes i del seu desen­vo­lu­pa­ment comu­ni­tari. Cal que el tema de la defensa baixi a la plaça pública i sigui sotmès a debat. O és que el tema s'escapa de la com­petència ciu­ta­dana?