«Caspalunya», capital «Sandaliona»
És en moments com els actuals que es revela la fragilitat del nostre model econòmic, basat en sectors incapaços de sustentar una economia desenvolupada i necessitats de grans quantitats de mà d'obra barata, com són la construcció i el turisme.
Cada dia que passa ens enfonsem més i més en el fangar d'una argentinització cada cop més sinistra i tronada. Si a la fragilitat econòmica hi afegim la manca de poder de decisió, el futur es presenta més aviat problemàtic. No podem competir amb països que tenen costos de producció més baixos, i, d'altra banda, tampoc no tenim una indústria d'alt valor afegit o grans multinacionals pròpies. Per tant, correm el risc de quedar en terra de ningú, en un estat d'anar tirant però sense anar enlloc, producte de les circumstàncies alienes, però també, en bona part, del nostre menfotisme i conformisme.
Així no es pot anar pel món. De fet, l'únic recurs sòlid que tenim assegurat és el famós «sol i sangria», però a preus rebentats per poder subsistir davant altres destinacions, cosa que en el cas de Barcelona comportarà la seva transformació en un immens Lloret, envaït per masses de turistes abocats per les línies de baix cost, abillats amb barrets mexicans de color verd i circulant en ramats per unes rambles cada cop més relliscoses.
Això no serà més que l'altra cara de l'empobriment econòmic: l'empobriment ambiental i mental, els «nous bàrbars» omplint la major part del país. En definitiva, correm el risc de ser simplement un nyap, una mena de reserva xiringuitera on tot sigui permès a les masses globals. Una perspectiva desoladora, que pot ben bé convertir-se en una realitat sense retorn si no som capaços de plantejar-nos quin futur volem... Mentrestant, no paren de passar busos turístics pels carrers de Barcelona, i masses de turistes en samarreta i calçades amb sandàlies prenen per assalt –després de la Rambla– el passeig de Gràcia...