El límit entre conservar o perdre les tradicions

Des de fa uns anys el tió ha dei­xat de ser el d'un tronc d'arbre, nor­mal­ment irre­gu­lar com un tros de rabassa d'oli­vera, que el pare o avi tri­ava com a tió per als seus fills o néts, tot mirant que tingués un forat pel qual els infants ima­gi­na­rien el lloc per on men­java i cagava. Un tió imper­so­nal sense cap símbol humà, un tió tal qual. El mateix pas­sava amb el caga­ner, era un pagès sense nom que ima­ginàvem el típic pagès que abans o ja de tor­nada d'ado­rar l'Infant, s'ama­gava a fer una de les neces­si­tats bàsiques de tota per­sona humana i que els infants, quan anàvem a visi­tar els pes­se­bres, a cada una de les cases del poble, intentàvem ende­vi­nar a on estava ama­gat. Ara fa pena veure un tió huma­nit­zat, que molts nens plo­ren perquè tenen por de fer-li mal. Un tió que cap infant pot fer ser­vir la ima­gi­nació tot bus­cant per on sur­ten els regals. Per cert, els regals, quins? Abans només caga­ven el cava, els tor­rons, les figu­res de mas­sapà, un biberó ple d'anis­sos, unes figu­res i mone­des de xoco­lata i poca cosa més. Coses que pogues­sin ser més o menys fàcils que les cagués un tió. Els altres regals eren per Reis. Pot­ser és veri­tat que els tions huma­nit­zats i els caga­ners dels famo­sos han aju­dat a trans­me­tre i con­ser­var aques­tes tra­di­ci­ons, però cal arri­bar a aquests límits, a aquests mit­jans, per man­te­nir les tra­di­ci­ons? No soms capaços de tro­bar altres fórmu­les?