Entre ombres, viatges i textures

La Fun­dació Vila Casas inau­gu­rarà demà a 2/4 de 8 del ves­pre la nova tem­po­rada d'art dels seus dos espais empor­da­ne­sos, el Palau Sol­terra de Tor­ro­e­lla de Montgrí, l'espai de foto­gra­fia con­tem­porània, i Can Mario de Pala­fru­gell, l'espai d'escul­tura con­tem­porània. A Can Mario hi coin­ci­di­ran fins a finals del maig vinent dues expo­si­ci­ons: bona part de l'espai dedi­cat a mos­tres tem­po­rals està ocu­pat per 20 anys d'escul­tu­res en ferro 1989-2009, una mos­tra retros­pec­tiva de l'artista José Luis Pas­cual (Bar­ce­lona, 1947), cone­gut com a direc­tor de la gale­ria KM 7 de Saus-Cama­llera i amb una tra­jectòria artística ini­ci­ada fa més de qua­ranta anys. «Sóc dibui­xant i pin­tor i, des de fa vint anys, també una mica escul­tor. Ja en els anys setanta sem­pre incloïa alguna escul­tura en les meves expo­si­ci­ons, peces fetes amb cartró o amb mate­rial reci­clat, però el 1989 vaig conèixer un ser­ra­ller molt bo que s'aca­bava de jubi­lar, Josep Casals, i que em va des­co­brir la forja.» I així van començar vint anys de tre­ball amb ferro, que ara han que­dat resu­mits en una àmplia expo­sició en què Pas­cual mos­tra els seus temes recur­rents: la dona, per sobre de tot; gos­sos, bode­gons de frui­tes metàl·liques, i el xiprer que l'artista veu com un arbre noc­turn que per a ell «és l'Empordà». L'artista deno­mina a la seva tècnica «fer­roflèxia» perquè pri­mer dibuixa el plànol, després el talla i deforma, sense sol­da­du­res, tre­ba­llant amb una sola peça de ferro. Són fona­men­tals les ombres i els refle­xos que pro­jec­ten les seves peces, fins al punt que són el punt de par­tida que pri­mer dibuixa per crear després l'objecte. L'expo­sició, comis­sa­ri­ada com les altres dues per Glòria Bosch, va acom­pa­nyada per un catàleg que s'obre amb un text de Maria Lluïsa Borràs, i inclou no només les peces expo­sa­des, sinó també una mos­tra de les escul­tu­res de gran for­mat que Pas­cual té repar­ti­des pel món, com ara La rotonda de les mans (2006) de Pala­fru­gell.

L'altra expo­sició de Can Mario mos­tra vuit escul­tu­res de Lean­dre Cristòfol (1908-1998) rein­ter­pre­ta­des lliu­re­ment pel fotògraf Jordi Mas (Llo­ret de Mar, 1965), amb l'asses­so­ra­ment de Daniel Giralt-Mira­cle, que l'any pas­sat va comis­sa­riar a Lleida una expo­sició com­me­mo­ra­tiva del cen­te­nari de Cristòfol. Va ser Giralt-Mira­cle qui va encar­re­gar a Mas aques­tes imat­ges per al catàleg de la mos­tra. Mas explora les for­mes i les tex­tu­res, i ha imprès les foto­gra­fies sobre metall per reforçar el diàleg amb les escul­tu­res de Cristòfol. I sal­tant a l'espai fotogràfic del Palau Sol­terra, José Ramón Bas (Madrid, 1964) hi exposa dues sèries de foto­gra­fies que ha mani­pu­lat amb tex­tos i dibui­xos, Ícaro / Ndar, rea­lit­za­des res­pec­ti­va­ment durant dos viat­ges al Bra­sil i al Sene­gal. Aques­tes imat­ges con­ser­va­des per l'artista de manera arte­sa­nal en resina de polièster –com si fos­sin càpsu­les d'ambre que pro­te­gei­xen els seus records– mos­tren sovint nens («Els nens són sem­pre més o menys igual a tot arreu») retra­tats amb càmeres de joguina o fetes amb cai­xes.