Dos bons llibres

Dei­xant clar d'entrada que no tinc la més mínima pre­tensió d'exer­cir de crític lite­rari, gosaré atre­vir-me, en aquest espai, a reco­ma­nar dos lli­bres, ara que s'acosta Sant Jordi i cal triar per man­te­nir-se fidel a la sana tra­dició de dedi­car la jor­nada a com­prar, com a mínim, un lli­bre, encara que sigui per rega­lar. Vull dei­xar clar que no seré gens objec­tiu a l'hora de par­lar-los dels lli­bres i els seus autors, perquè els conec a tots dos i sento una íntima admi­ració per la feina que fan. Queda dit i, sí, en efecte, aquesta crònica no té res d'objec­tiva, ans al con­trari.

Pri­mer cas: el peri­o­dista Toni Oren­sanz (quan el faran fill pre­di­lecte del seu poble, Fal­set?) s'atre­veix a anar més enllà dels límits del seu ofici i, després d'haver-nos ofert, fa un parell d'anys, l'excel·lent inves­ti­gació periodística a L'òmni­bus de la mort. Parada Fal­set (fer peri­o­disme amb la història no és gaire comú), ara ha vol­gut banyar-se al mar de la ficció i dei­xar de banda els límits que la veri­tat imposa al peri­o­disme per dei­xar-se anar i expli­car històries que, cer­tes o no, ell havia escol­tat de veïns del seu poble. En aquesta ocasió, Oren­sanz, a El fal­sari, sem­bla fer seva la màxima tan repu­di­ada pel peri­o­disme honest, allò que «no dei­xis que la veri­tat t'espat­lli una bona història» i ha tirat milles. I no se n'amaga, és clar. Deixa clar que fa ficció, no peri­o­disme. Per tant, la història que sap, l'explica. I se non è vero, è ben tro­vato. Resul­tat: històries que fan riure. Perquè les històries que explica, pro­ba­ble­ment sense voler-ho, sobre­tot fan riure. I, tal com estan les coses, que et facin riure s'agra­eix.

Volem més argu­ments? És un lli­bre curt, que es lle­geix pràcti­ca­ment d'una tirada i, per tant, apte per a no lec­tors habi­tu­als. I, a més, resulta que està ben escrit. Molt ben escrit, perquè Oren­sanz és dels col·legues que millor escri­uen d'aquest país. I dic país, i no aques­tes comar­ques que tant ens fan patir. Tan ben escrit, que usa el català que es parla al Pri­o­rat. El pri­o­ratí d'avui, i d'abans quan antes.

Segon lli­bre: els reu­sencs que s'han dedi­cat a escriure han tin­gut l'habi­li­tat de con­ver­tir en uni­ver­sals per­so­nat­ges, esce­na­ris i històries que són de Reus. Xavier Amorós n'és pro­ba­ble­ment l'exem­ple viu més sig­ni­fi­ca­tiu. La Boca de la Mina és un indret que la gent de Reus se sent molt seu i s'estima, però és també, a banda dels llocs més des­crits de la ciu­tat per la lite­ra­tura (Amorós, Jordi Cer­vera, Andreu Sotorra…), un esce­nari que fun­ci­ona encara que el lec­tor sigui d'un altre indret i tin­gui altres refe­rents geogràfics i sen­ti­men­tals. Àngels de pedra, de Rosa Pagès, fa això, par­lar de Reus, del Reus de prin­ci­pis del segle XX, de manera que el que explica supera els limits de la ciu­tat i va molt més enllà. Pot­ser perquè fa poc m'he relle­git el Vila­niu de Narcís Oller, se m'acut fer la com­pa­ració: el Valls que és esce­nari de l'obra d'Oller supera límits, d'igual manera que el Reus que és esce­nari de la novel·la de Rosa Pagès va molt més enllà. Als reu­sencs que lle­gei­xin aques­tes línies els diria que aquest Àngels de pedra és d'obli­gada lec­tura. I als no reu­sencs, doncs també, perquè els grans temes que s'hi trac­ten (la ciu­tat, la boge­ria, l'ambició…) són uni­ver­sals. Aquest Sant Jordi, doncs, des­til·la qua­li­tat pel que fa a autors locals. He citat aquests dos, perquè són els que m'he lle­git. Dos exem­ples, per cert, edi­tats aquí mateix, al Camp de Tar­ra­gona, per Cos­setània Edi­ci­ons. Prova que tenim indústria cul­tu­ral pròpia, que té ampli­tud de mires i acon­se­gueix uni­ver­sa­lit­zar els nos­tres autors. Està clar que, tant mala­ment, no estem.