Ço perdut i ço que perdura dels jueus

Història de la Cata­lu­nya jueva. Vida i mort de les comu­ni­tats jue­ves de la Cata­lu­nya Medi­e­val, de la his­to­ri­a­dora Sílvia Pla­nas i el semi­tista Manuel For­cano, és la pri­mera gran obra de divul­gació de la vida quo­ti­di­ana del poble d'Israel al Prin­ci­pat. Amb foto­gra­fia de Josep Maria Oli­ve­ras, és un lli­bre en dues parts: l'herència de la presència jueva i allò que, un cop expul­sats, s'ha per­dut. Sílvia Pla­nas remarca que va ser temps de coe­xistència, més que de con­vivència. I Manel For­cano, que Cata­lu­nya no és Sefa­rad, per la qual cosa invoca l'insigne hebra­ista català Eudard Feliu (Sant Feliu de Llo­bre­gat, 1938 – Bar­ce­lona, 2009), a qui està dedi­cat el lli­bre, com es des­taca en el colofó.

Manuel For­cano recorda que els per­so­nat­ges d'aquesta història cul­tu­ral són rabins, pen­sa­dors, savis i escrip­tors, que per­ta­nyien a ter­ri­to­ris lli­gats de forma lingüística, econòmica, política i, sobre­tot, cul­tu­ral a Cata­lu­nya. Prin­ci­pal­ment del Prin­ci­pat, però també de la Pro­vença, les Bale­ars i els ter­ri­to­ris valen­ci­ans. En la intro­ducció a la seva part, invoca Eudard Feliu i Mabres: «A l'àmbit dels jueus cata­la­no­oc­ci­tans no pot asso­ciar-se la deno­mi­nació actual de Sefa­rad, ja que els nos­tres autors es refe­rien als sefar­di­tes exclu­si­va­ment quan par­la­ven o cita­ven autors jueus de l'Ànda­lus, ço és, dels domi­nis musul­mans de la península Ibèrica men­tre aquests van per­du­rar fins al 1492.»

For­cano res­salta que el nos­tre pas­sat no s'escriu només en català: de fet, tal com recorda Pla­nas, els docu­ments sobre els jueus són en hebreu, llatí i català. Hebreu, segons For­cano, «per mar­car diferència amb el llatí, la llen­gua literària per excel·lència de l'Església i de l'elit intel·lec­tual cris­ti­ana, que tot­hora els empai­tava».

Pla­nas des­mi­ti­fica la idea de la con­vivència: «Van ser temps difícils, sobre­tot per a aque­lla població jueva que vivia sota domini cristià, i que va veure, com amb els anys, la seva pròpia essència que­dava amenaçada, fins que s'hagué d'enfron­tar al dilema: o la con­versió al cris­ti­a­nisme o l'exili.»

Tan­ma­teix, la medi­e­va­lista fa una pre­cisió: «La magnífica cul­tura jueva cata­lana es va for­jar, pre­ci­sa­ment, durant el temps d'esplen­dor de la cul­tura cata­lana medi­e­val. Una i altra són indis­so­ci­a­bles; el nos­tre pre­sent és fruit d'un pas­sat que era ric perquè era divers i perquè es va bas­tir i es va enri­quir en aque­lla diver­si­tat.»

El record mate­rial guar­dat de la presència jueva no és «ni rica ni abun­dant ni notòria». Es con­creta en les tra­mes urba­nes dels calls, en poquíssims espais, en res­tes arqueològiques esca­dus­se­res, en pocs ele­ments litúrgics i domèstics... Tan­ma­teix, Sílvia Pla­nas des­taca que els arxius cata­lans estan far­cits de docu­men­tació molt valu­osa sobre la vida jueva medi­e­val, fet que per­met recu­pe­rar aque­lla història i «inte­grar-la a la Història». «El nos­tre pas­sat no és només nos­tre...»

Un lli­bre impres­cin­di­ble per enten­dre el paper que va tenir la cul­tura jueva.