«Volen que desapareguem»

El meu lle­gen­dari amic Car­mel Biarnés (1928-1992), que aquests dies fa divuit anys que va morir, home­not d'Ascó pre­ci­sa­ment (ara que se'n torna a par­lar tant), va escriure el 1976 una d'aque­lles fra­ses que, relle­gida a tants anys de distància, cobra tot el sig­ni­fi­cat pre­mo­ni­tori que ja tenia ales­ho­res: «Volen que des­a­pa­re­guem», segons es pot lle­gir a La Voz de Flix, del 27 de març d'aquell any, quan ja en feia qua­tre que el mau­so­leu atòmic es dreçava amenaçador sobre les pacífiques ribes de l'Ebre.

I què més podem dir ara, davant la qüestió del cemen­tiri nuclear, si no reconèixer que tenia, ja en aquell temps, tota la raó del món? Qui eren els que havien de «des­a­parèixer»? Els homes i dones de la terra, els que la sua­ven per sous de misèria, els que caçaven i bar­que­ja­ven per men­jar, els petits page­sos que començaven a estar sot­me­sos a la rapi­nya usu­rera dels bancs, als dic­tats indus­tri­als de la gran con­cen­tració con­su­mi­dora de les capi­tals, al mono­poli esta­tal de les grans obres hidràuli­ques i energètiques, l'«interès gene­ral» de les quals ocul­tava l'expro­pi­ació de múlti­ples ter­res i béns par­ti­cu­lars.

Qui volia que tot aquest món des­a­pa­regués? També ho tenia clar Biarnés, i des de feia tres o qua­tre anys en la soli­tud de les seves este­pes i ban­cals: entre les pre­ses de Flix, Mequi­nensa i Riba-roja, els anys cin­quanta i sei­xanta, i les nucle­ars d'Ascó, el trans­va­sa­ment i altres pro­jec­tats pan­tans a Gar­cia i Xerta (afec­tant el Baix Ebre i, sobre­tot, la Ribera), durant els pri­mers anys dels setanta, i amb uns preus agra­ris (mai millor dit) per terra, la con­clusió era clara: «De Sara­gossa al mar ens tenen sen­ten­ci­ats a mort.»

Dar­rere d'aque­lla sentència –de mica en mica es va anar sabent– hi havia totes aque­lles ins­ti­tu­ci­ons (minis­te­ri­als, empre­sa­ri­als, finan­ce­res i cor­po­ra­ti­ves, d'aquí i d'allà, dels minis­te­ris d'Indústria, Agri­cul­tura i Defensa a la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona; de les elèctri­ques a la gran banca i de la patro­nal del Foment del Tre­ball al Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal) i totes aque­lles per­so­nes que les inte­gra­ven (polítics, empre­sa­ris i eco­no­mis­tes ben cone­guts durant la tran­sició), els quals –en aque­lla època en què es con­so­li­dava aque­lla «sentència»– es feien els demòcra­tes amb la Cons­ti­tució i l'Esta­tut.

Car­mel s'avançava al que seria l'actual política con­fu­sionària, pròpia dels temps que vivim. Deia: «Per part del poder, cal fer les coses calla­da­ment i que ningú s'ava­loti. Som massa ape­ti­to­sos, i un enre­nou els ho tira­ria tot enlaire.» A mit­jan dels anys setanta encara podia dir: «Amb la nos­tra ufana vida bucòlica els tren­quem uns pro­gra­mes capi­ta­lis­tes fets amb com­pu­ta­do­res, però s'han con­fa­bu­lat con­tra nosal­tres i pre­te­nen fer mar­xar la gent de les vores de l'Ebre.»

N'han fet mar­xar molta, cer­ta­ment, d'ales­ho­res ençà (queda a la comarca la misèria moder­nit­zada), però els fills i néts dels qui van mar­xar han tor­nat des de fa deu anys a les vores de l'Ebre per res­ti­tuir les dig­ni­tats pater­nes i dels avis. I hi tor­na­ran aquest diu­menge per retro­bar-se a Móra en la gran con­cen­tració pre­vista con­tra el cemen­tiri nuclear, la dar­rera bufe­tada que tanca el cicle de la impo­sició nuclear dels dar­rers temps de Franco. Per allò de reme­mo­rar altres resistències de la història (com la dels mon­jos sol­dats del Tem­ple a Mira­vet), no em faria feliç altra cosa que veure la banda muni­ci­pal d'aquest esti­mat poble tocant música de tem­plers al cap­da­vant de la marxa popu­lar.