Política

JULIÀ DE JÒDAR

ESCRIPTOR

“Som en una transició històrica del vell al nou”

deures · “La capacitat d'articular la consciència alliberadora desvetllada per les consultes és el repte del moviment”

“Les institucions hauran de prendre partit”

L'escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) té un vessant activista polític important. En les properes municipals, va a les llistes de la CUP-Alternativa per Barcelona. La seva obra més coneguda és la trilogia titulada L'atzar i les ombres.

Julià de Jòdar no dubta en accep­tar l'entre­vista per la sèrie prèvia al 10-A de Bar­ce­lona Deci­deix. “Ja he votat anti­ci­pa­da­ment, al barri de Fort Pius”, em diu a la pri­mera de canvi.

Ha votat que sí. Per què?

El meu sí és una cons­ta­tació de la força del pre­sent i una inversió de futur sense reser­ves.

Quan es va defi­nir vostè inde­pen­den­tista per pri­mer cop?

Fa més de 35 anys, a par­tir d'una anàlisi des­a­pas­si­o­nada del que creia que li con­ve­nia als nos­tres països: d'aquí la nos­tra opo­sició a la Cons­ti­tució Espa­nyola de 1978 i a l'Esta­tut de 1979.

Què els hi diria als que diuen que això de les con­sul­tes no ser­virà de res?

Som en una tran­sició històrica entre el vell caduc i el nou emer­gent; en con­seqüència, coe­xis­tei­xen, en un equi­li­bri ines­ta­ble i desi­gual, una lega­li­tat impo­sada i una legi­ti­mi­tat alli­be­ra­dora. Entre­mig, hi ha unes ins­ti­tu­ci­ons que, tard o d'hora, hau­ran de pren­dre par­tit.

I als que diuen que la majo­ria de Cata­lu­nya no està a favor de la inde­pendència, què els diu?

La cosa és ben sen­zi­lla: que ens ho dei­xin demos­trar, que a Cata­lu­nya no hi ha una majo­ria favo­ra­ble a votar sobre la fun­dació d'un estat propi.

La par­ti­ci­pació en la con­sulta de Bar­ce­lona, que serà un dels fac­tors clau per defi­nir l'èxit del movi­ment pro­con­sul­tes a tot Cata­lu­nya, és una incògnita.

No sóc pas endeví, però hi ha raons per afir­mar que l'apor­tació de Bar­ce­lona serà impor­tant per incre­men­tar el nom­bre d'aban­de­rats, és a dir, la punta de llança de la marxa del 10-J.

Amb què es que­da­ria un cop s'acabi l'última ton­gada dos anys després des de la pri­mera con­sulta d'Arenys de Munt?

El movi­ment es fa pas a pas, ens queda molt per fer, no cal pre­ci­pi­tar-se. Tenim un esce­nari ins­ti­tu­ci­o­nal dedi­cat a tapar els forats evi­dents, men­tre corre el risc que una allau sorda, però detec­ta­ble, el deixi inser­vi­ble; al seu cos­tat, una inqui­e­tud ciu­ta­dana, estesa com una taca d'oli, que demana solu­ci­ons d'abast històric i gene­ral, ofer­tes per líders corat­jo­sos, sense reser­ves, però amb un equi­li­bri entre el que volem i el que tenim.

On ens ha de con­duir el movi­ment de les con­sul­tes?

El movi­ment no ho és tot. La capa­ci­tat d'arti­cu­lar la consciència alli­be­ra­dora, des­vet­llada per la con­sul­tes, és el repte. Sense anar més lluny, el 30 d'abril se cele­brarà la Con­ferència Naci­o­nal per un Estat Propi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.