la contra
«Retrats», un documental 2.0
L'ulldeconenc Pau Itarte i el barceloní Quim Fuster busquen suports a través d'internet, per finançar una pel·lícula sobre un taller de pintura dirigit a persones amb malalties mentals
Fer un documental que trenqui amb l'estigma social de les malalties mentals, tot apropant l'objectiu de la càmera a les persones. Aquesta ha estat la intenció dels realitzadors Pau Itarte (Ulldecona, 1978) i Quim Fuster (Barcelona, 1977), que després de dos anys preparant el projecte han començat a filmar la seua tercera pel·lícula, titulada Retrats. Abans, Itarte i Fuster ja havien fet els reconeguts Sin piedras (2005), documental sobre el conflicte a Palestina, i Somos Viento (2007), en què acompanyaven la cantant d'Amparanoia en el seu viatge a la ciutat de Mèxic i Chiapas. La previsió dels dos directors és acabar Retrats al setembre, però les característiques del gènere i la crisi econòmica han fet que es troben amb problemes seriosos de finançament. «La cosa està molt malament, i per això hem decidit demanar la col·laboració de la gent a través d'internet», explica Fuster per justificar la posada en marxa del web www.retrats.org.
A canvi de rebre una còpia en DVD de Retrats, i de fer sortir el nom dels col·laboradors als crèdits de la pel·lícula, els directors demanen aportacions mínimes de 10 euros. La producció del documental segueix la filosofia de la internet 2.0, ja que al marge del web també han posat en línia un bloc i un videobloc, així com comptes a les xarxes socials de Twitter i Facebook, en què a més de diners també s'accepten idees, opinions i suggeriments. El principal obstacle per tirar endavant un documental, segons Fuster, és que, si no hi ha cap televisió pública que hi participe en règim de coproducció, els costos no es cobreixen fins al final. La part bona del projecte, en canvi, és que l'equip tècnic de Retrats ja fa temps que es coneixen i que treballen amb Itarte i Fuster, i han acceptat cobrar més endavant. A més, també hi ha participat una companyia farmacèutica, el grup Ferrer. Fins ara, ja tenen cobert el 25% dels 75.000 euros que els costaria poder filmar Retrats en alta definició. També tenen la col·laboració de diverses entitats i fundacions que donen suport a persones amb malalties mentals, com la Fundació Joia, l'Associació d'Usuaris de la Salut Mental (Ademm), l'Associació per la Rehabilitació del Malalt Mental (AREP) i la Federació Catalana de Familiars de Malalts Mentals (Fecefamm).
El tràiler del documental recorda que el 2,5% de la població de Catalunya pateix algun trastorn mental greu. «És un percentatge molt elevat i que va augmentant», diu Fusté, que assenyala que alguns casos s'amaguen perquè les malalties mentals encara tenen «molt mala premsa». «No volem retratar la malaltia, sinó acostar-nos a la gent que gràcies als tallers de pintura han trobat una manera de millorar la seva situació, tot assumint que són persones malaltes, però amb il·lusió i ganes de viure», remarca el director. La idea del documental va sorgir durant la preparació d'un pel·lícula sobre els maquis. Després de contactar amb la lluitadora antifranquista Llibertat Canela, els directors de Retrats van conèixer el seu fill esquizofrènic, Lluís Gràcia, que els va explicar la seua activitat artística i els va regalar un dels seus llibres. Itarte i Fuster de seguida van veure que tenien una bona història a les mans. Gràcia els va dir que estava impartint un taller de pintura al costat d'altres malalts mentals, en un local atrotinat del barri de Sants, a Barcelona. Després de visitar les classes, Itarte i Fuster van comprendre que la millor manera d'aconseguir la recuperació de les persones amb malalties mentals és promovent activitats en què ells siguin els protagonistes, tot assolint un major grau d'autonomia. «Volem fer el documental perquè pensem que també és una manera d'ajudar-los», diu Fuster, que tractant-se d'un documental sobre pintura rebutja el tòpic romàntic del geni boig: «La gran majoria dels mestres de la pintura no tenien cap malaltia mental.» Retrats no pretén ser una aproximació científica a l'esquizofrènia, sinó oferir una mirada positiva de la malaltia i donar protagonisme a les persones. «Els tallers són espais de llibertat, sense els metges, en què poden expressar-se lliurement», conclou Fuster.