En legítima ignorància

Un home i una dona, després d'un temps de relació, deci­dei­xen que ani­ran a viure junts. Una vegada ins­tal·lats, arriba el moment d'orga­nit­zar-se la vida en comú. Ell, nas­cut i criat en una família molt patri­ar­cal, urbana i de classe aco­mo­dada, no en sap un bor­ral de fae­nes domèsti­ques. Mai no ha hagut d'apren­dre a escu­rar, agra­nar o plan­xar. Molt menys a cui­nar res que no siga un plat pre­con­ge­lat.

Ella, nas­cuda i cri­ada en una família molt patri­ar­cal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això —i molt més— des de ben jove­neta, men­tre el pare i els ger­mans es dedi­ca­ven a tas­ques que con­si­de­ra­ven més mas­cu­li­nes.

—«De les coses de la casa, te n'ocu­paràs tu» —li diu ell.

— «I perquè això? No les hauríem de com­par­tir?»

— «Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hau­ria d'apren­dre. A tu no et costa gens».

-— «Sí» —replica ella— «jo ja en sé perquè m'han obli­gat a apren­dre-ho».

Fa uns dies, una estu­di­ant d'una de les meues assig­na­tu­res, em dema­nava si podria fer l'exa­men en cas­tellà, mal­grat que està matri­cu­lada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m'havia expli­cat que tre­ba­llava en l'admi­nis­tració pública valen­ci­ana, en atenció al públic, així que vaig apro­fi­tar per pre­gun­tar-li si no pen­sava que els ciu­ta­dans valen­ci­a­no­par­lants també tenien dret a ser ate­sos —per ella mateixa— en la seua llen­gua, tal com ho són els que opten pel cas­tellà.

— «Es que el cas­te­llano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cam­bio yo tendría que apren­der el valen­ci­ano».

La ignorància, real o fin­gida, és —para­do­xal­ment— l'argu­ment més potent en favor de l'ús cons­tant del cas­tellà. I només els par­lants de la llen­gua dels cas­te­llans poden igno­rar l'idi­oma dels valen­ci­ans, i no vice­versa. Aquesta situ­ació és con­seqüència directa d'una impo­sició que ha estat més butal o més sub­til, segons les èpoques. L'arri­bada del suc­ce­dani de democràcia que va subs­ti­tuir la dic­ta­dura de Franco no ha can­viat essen­ci­al­ment les coses: les lleis que no s'apli­quen no pro­vo­quen can­vis soci­als reals.

És veri­tat: ara tots sabem el cas­tellà, tal com totes les dones, durant mol­tes gene­ra­ci­ons, han sabut fer les fae­nes de la casa que els hòmens ens podíem per­me­tre d'igno­rar. Jus­ti­fica això que hagen de seguir fent-les elles? O pot­ser en algun moment han de dir alt i clar:

Doncs si no en saps, n'aprens!